L’Evangeli, el matrimoni i el divorci : un suport a la pastoral de la Misericòrdia, a la llum doctrinal dels preceptes evangèlics

L’Evangeli, el matrimoni i el divorci: un suport a la pastoral de la Misericòrdia, a la llum doctrinal dels preceptes evangèlics

1 desembre 2016

Breu resum de diversos estudis detallats sobre cadascun dels punts tractats.[1]

L’Evangeli segons Mateu (escrit en grec) ensenya dues vegades (Mt 5,32 y 19,9) que Jesús no es va oposar pas al divorci en cas de “porneia”. Així i tot, en grec aquest terme prové d’un verb que significa passar, comerciar; porneia remet negativament als desviaments i infidelitats (religioses, polítiques, sexuals, maritals…). A l’Antic Testament, la traducció dels termes hebreus confirma aquest sentit, de la mateixa manera que el Nou Testament recull un o un conjunt de faltes greus a promeses d’índole variada. Per exemple, promeses maritals específiques realitzades durant l’aliança establerta, manca de cor, d’esperit i/o física, als ulls del seu cònjuge com als ulls del consort d’una altra parella, i als ulls de la llei de Déu, tot plegat traspassa l’adulteri i ho inclou eventualment. Com que aquest terme no pot ser traduït per només un sol mot, es mantindrà porneia per evitar qualsevol malentès.

En Mateu 5,32a també el verb grec final ha d’entendre’s bé. De fet, està en passiu aorist, i ha estat (mal) traduït al llatí[2] per un actiu present entès com un futur. En realitat, aquest versicle significa el contrari del què habitualment s’entén, ja que Jesús s’ha manifestat sobre el tema del marit que repudia una dona innocent: Aquell que repudia la seva dona, fora del cas de porneia, li fa cometre adulteri.

Els preceptes de l’aliança al matrimoni (Mt 5,32 a i b, Mt 19,9, Mc 10,11, Lc 16,18 a i b, Mt 5,28-32) formen una unitat d’una coherència remarcable. De cara a la pràctica de la seva època (androcentrisme, freqüència de la poligàmia, separacions fàcils, repudi exclusiu dels homes, dones sense drets, possibilitats de nou matrimoni per a tots), Jesús iguala homes i dones, i prohibeix tot repudi injustificat, d’aquí les reaccions dels seus deixebles. Cal acabar amb la injustícia dissimulada sota el legalisme i el literalisme minimalista. Aquests principis són actuals, valen per a tots i la pastoral no s’oposa pas a la doctrina.

És a partir del Gènesi i del que és una aliança en sentit més general, que Jesús respon a la bondat de tota aliança feta entre dos éssers; ell apel·la al perdó allà com en d’altres llocs, però, té en compte la justícia i la compassió del fet que aquesta aliança no és, malauradament, respectada sempre i pot esdevenir lletra morta.

Els fariseus li van ordir un parany, alguns van interpretar el text mosaic com a permís de qualsevol mena de repudi cap als que donaven les seves dones una “carta de ruptura” (sentit hebreu exacte): Jesús respon assenyalant la falta oculta als seus cors amb la finalitat de distingir-la entre allò que és legítim, d’on prové el seu silenci final.

Ell declara que un repudi, formalment legal però injustificat, se li imposa unilateralment a una persona innocent, és en realitat imposar-la al nivell de l’adulteri: assenyala la persona com a mancança de la seva responsabilitat en el patiment injust del seu cònjuge i la ruptura de l’aliança, però, no precisa en cap part, que es tanqui el camí de misericòrdia que és obert a tothom, en particular per la seva Església.

Ell legitima excepcionalment el divorci en cas de que hom sigui culpable de porneia amb l’altre.

La llei jueva permet indistintament als cònjuges poder tornar a casar-se i en això no hi ha cap oposició.

No cal portar la falta d’una persona sobre l’altre i reconèixer un estatus a la víctima.

Coherència amb la resta del missatge de Jesús, lògic, de sentit comú, justícia, dret, assenyala un camí de llibertat exigent i d’amor misericordiós donant per una altra banda tota la seva plenitud a la llei i el seu esperit.

“Que l’homme no separi allò que Déu ha unit[3]”: la invitació d’amor de Jesús continua il·luminant la humanitat, i en particular, les famílies, l’Església i els seus pastors i sap guarir les ferides.

 

Marguerite Champeaux-Rousselot, pel col·lectiu Agathe Dupont

[1] Textos complets a Centre Lumen Vitae on line, secció Nouveautés du mois, o al web de la CCBF, o bé a https://recherches-entrecroisees.net/. Es pot també consultar el Collectif.

 

[2] El text original no significa, contràriament al què s’afirma amb freqüència, que les persones divorciades A i B cometran adulteri (futur actiu) en cas d’un nou matrimoni (condició sobreentesa per necessitat lògica). De fet, l’acció del verb passiu fou feta per A, aquell que repudia (Mat 19,9, el cas d’un home), sobre B (aquí, una dona) que és innocent, un temps que designa una acció breu i no pot desenvolupar-se, vist el context, sinó en passat o present: literalment A fa B haver estat equivocada, haver estat víctima d’adulteri: el text grec de l’Evangeli és llavors a l’inrevés d’allò que s’ha suposat a partir de la traducció errònia al llatí (facit eam moechari: fer cometre a aquesta adulteri): verb final deponent en present actiu) utilitzats per les llengües vives y ha orientat la reflexió de la l’Església en el tema del matrimoni.

 

[3] El verb grec serveix per l’arreu dels bous, la balança i el seu canastró, i insisteix a l’acte d’unificar: no es tracta d’una fusió que ha fet només un, sinó la unió, combinació o aliança que per natura no hauria de rompre’s.